CIMERA DURBAN

La Cimera de Durban a Sud-Àfrica, organitzada per l’ONU, amb la participació de 194 països, va començar el 28 de novembre de 2011. Havia de finalitzar el 9 de desembre, però la dificultat d’arribar a acords va fer que es prorrogués fins al 12 de desembre.   

Aquesta cimera pretenia aconseguir un acord mundial de reducció d’emissió de gasos hivernacle que ajudés a aturar el canvi climàtic, ratificant el Protocol de Kyoto que expira a finals de 2012. Aquest protocol és l’únic pacte internacional vinculant contra l’escalfament, però només implica 38 països industrialitzats que han de reduir un 5% d’emissions de gasos hivernacle al 2012 respecte a 1990. Aquest protocol va fer que 35 països industrialitzats reduïssin les seves emissions. EE.UU mai el va ratificar.

En aquesta cimera també s’havia de desenvolupar el Fons verd d’adaptació per els països en desenvolupament acordat a la cimera de Cancún de 2010. Aquest fons a d’arribar a 100.000 milions de dòlars el 2020, però de moment només es va garantir una part fins el 2012.

Segons el Panell d’Experts Sobre el Canvi Climàtic de l’ONU, les mesures preses en les conferencies anteriors no evitaran que les temperatures pugin entre 3-3,5 ⁰C a finals de segle (en comptes de 2 ⁰C), respecte a l’època preindustrial. Fins ara l’augment mitjà de temperatures a la Terra des de l’època  preindustrial és de 0,7 ⁰C. L’any 2010 les emissions van créixer un 6% respecte el 2009. També adverteixen que les emissions de gasos hivernacle cada vegada causaran més fenòmens climàtics extrems. El 95% de les morts per desastres relacionats amb el clima tenen lloc als països pobres (sequeres, inundacions, fam i epidèmies).

Actualment els països més emissors de gasos hivernacle són Xina amb el 24% i EUA amb el 18%, del total d’emissions. L’Índia és el tercer país emissor. La UE emet el 12%. Però en quan a emissions per persona i any els EUA emeten 19,6t de CO₂, el Regne Unit 8,4t, la Xina 5,8t i l’Índia 1,4t. La mitja mundial és de 4,5t de CO₂ per persona i any.

Durant la cimera els diferents països o blocs de països han mantingut posicions molt diferents:

•  La UE estava disposada a prorrogar Kyoto amb un pla per reduir un 20% les emissions al 2020 respecte 1990. Va demanar que les altres nacions industrialitzades donessin suport a un pla el 2015 que permetés un acord jurídicament vinculant el 2020.
• Els països escandinaus, Noruega i Dinamarca, han promès reduir les seves emissions fins a un 40%.
• Els EUA rebutgen reduir més gasos fins que passi 2020, però estarien disposats a signar un acord global si les potències emergents assumeixen les mateixes exigències que les industrialitzades. Respecte el Fons verd pretén que no quedi en mans de les Nacions Unides.
• Japó, Canada i Rússia volien quedar fora de Kyoto pel període 2012-2020 per la manca d’implicació de les potències emergents (Xina, Índia, Brasil, Sud-Àfrica...) i EUA.
• Les potències emergents Xina, Índia, Brasil i Sud-Àfrica només volen fer accions nacionals voluntàries de limitació del ritme de creixement de les seves emissions fins el 2020, però sense control ni verificació internacional. Diuen que no se senten responsables de la situació present i que la seva emissió per habitant és inferior a la de EUA i UE. No volen frenar el seu creixement econòmic i volen que es posi en marxa el Fons Verd.
•  Veneçuela no vol que les nacions en vies de desenvolupament hagin de contribuir a aquest Fons Verd.
•  Aràbia Saudita vol compensacions per les pèrdues que li portarà la reducció de combustibles fòssils i també vol accedir a aquest Fons Verd.

Finalment els únics acords presos, plens de vaguetats, han estat els següents:

• Iniciar una negociació que ha de conduir el 2015 a un acord global per reduir les emissions de gasos hivernacle.
• El pacte implicarà els grans països emissors de CO₂ (inclosos per tant els EUA, la Xina, l’Índia, Sud-àfrica, el Brasil...), exempts d’exigències fins ara. Aquest pacte podrà ser “un protocol, un altre instrument legal o un resultat pactat amb força legal”. I ha d’entrar en vigor “a partir del 2020”.
• El Protocol de Kyoto es renova, però falta per concretar si la pròrroga serà fins al 2017 o el 2020. Només implicarà 34 països rics (Japó, Canadà i Rússia, l’abandonen), que només representen un 15% de les emissions totals.
• Es prorroga el funcionament dels projectes de desenvolupament net (d’estalvi, eficiència energètica i renovables al tercer món) que donen lloc a descomptes d’emissions als països d’origen. S’inclouen els projectes per capturar in situ i enterrar el CO2 de les tèrmiques de carbó. No estan clares les fonts addicionals de finançament del Fons Verd.

PROTOCOL DE COPHENAGUE

La Conferència del Canvi Climàtic es va realitzar del 7 al 18 de desembre de 2009. Van participar 192 països. S’ha fet 12 anys després de l’aprovació del protocol de Kyoto que finalitza al 2012.

Tenia com a objectiu reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que estan provocant l’escalfament global. Els científics del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de la ONU demanaven a les nacions industrialitzades (EE.UU., Unió Europea, Japó, Canadà i altres com Argentina) i els països emergents (Xina, India, Brasil, Sudàfrica) reduir l’emissió de gasos entre un 25 i un 40% al 2020 i un 50% al 2050 (respecte 1990) per evitar una pujada de 2ºC respecte la temperatura preindustrial.

L’acord havia de contemplar una dotació de fons econòmics per a que països en vies de desenvolupament poguessin fer front al canvi climàtic amb plans d’adaptació de la seva economia.

També s’havien d’establir fórmules per evitar la desforestació.

El pacte que es buscava volia incorporar països que no van signar el protocol de Kyoto, com Estats Units i Xina.

Durant la conferència van aparèixer molts desacords:

·        Els països industrialitzats, com la Unió Europea oferien una reducció d’emissió de gasos del 14-18% pel 2020, però Estats Units només oferia un 3%.

·        Els països emergents  com Xina, India, Brasil i Sudàfrica van rebutjar la reducció del 50% pel 2050 per no tenir que canviar les seves pautes de desenvolupament.

·        Estats Units oferia un fons de 100.000 milions de dòlars per any si Xina es comprometia a fer reduccions significatives i acceptava sistemes de verificació. Però Xina no es volia comprometre.

Al no posar-se d’acord es va intentar un pacte a dos velocitats. Per un costat Estats Units, Xina, India, Brasil i altres països emergents anirien més lents. Per un altre costat la resta de països industrialitzats anirien més ràpid. Però la Unió Europea i Japó, no van estar d’acord amb aquesta proposta.

Els països africans es van revelar contra la falta de concreció dels països rics sobre la ajuda financera que havien de rebre els països pobres.

Al final, el Protocol de Copenhage ha sigut un fracàs:

         ·         No hi haurà un tractat que substitueixi el de Kyoto amb efectes

               jurídicament vinculants.

         ·         No s’ha aconseguit un pacte per reduir les emissions globals un

               50% al 2050.

         ·         Només s’han pres acords voluntaris de reducció de emissió deç

               gasos pels països emergents i Estats Units.

         ·         El fons econòmic pels països en vies de desenvolupament només

               serà inicialment de 30.000 milions de dòlars pels anys 2012 i 2013.

Això vol dir que continuaran havent moltes emissions.

Cimera de kyoto


PROBLEMES

El canvi climàtic atribuït a l'activitat humana és, en l'actualitat, un fet d'àmplia acceptació. El Protocol de Kyoto és un conveni internacional per la prevenció del canvi climàtic, fet per l'ONU dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i signat el 2002 per la Unió Europea, que té com a objectiu que països industrialitzats redueixin les seves emissions un 8% per sota del volum del 1990, ja que els que estan en vies de desenvolupament no tenen cap restricció, com es el cas de la Xina, l'Índia, o el Brasil, que són dels més contaminants. 

PROPOSTES

L'objectiu principal és lluitar contra els efectes del canvi climàtic. Segons les xifres de la ONU, es preveu que la temperatura mitjana de la superfície del planeta augmenti entre 1,4 i 5,8 °C d'aquí al 2100, encara que els hiverns siguin més freds i violents. Això es coneix com a escalfament global. Senyala la Comissió Europea sobre Kyoto.

ACORDS PRESOS

El compromís serà d'obligatori compliment quan ho ratifiquin els països industrialitzats responsables d'almenys, un 55 % de les emissions de CO₂. Amb la ratificació de Rússia el març del 2005, després d'aconseguir que la UE pagui la reconversió industrial russa, així com la modernització de les seves instal·lacions, en especial les petrolieres, el protocol ha entrat en vigor.

L'acord estableix una reducció global de les emissions del 5,2% respecte als nivells del 1990. Per a aconseguir-ho, s'assigna a cada país una quota d'emissions límit, que, en el cas d'Espanya, se situa un 15% per sobre dels nivells de 1990.

LINKS

Viquipèdia

Generalitat de Catalunya

Ciment català