CIMERA DURBAN

La Cimera de Durban a Sud-Àfrica, organitzada per l’ONU, amb la participació de 194 països, va començar el 28 de novembre de 2011. Havia de finalitzar el 9 de desembre, però la dificultat d’arribar a acords va fer que es prorrogués fins al 12 de desembre.   

Aquesta cimera pretenia aconseguir un acord mundial de reducció d’emissió de gasos hivernacle que ajudés a aturar el canvi climàtic, ratificant el Protocol de Kyoto que expira a finals de 2012. Aquest protocol és l’únic pacte internacional vinculant contra l’escalfament, però només implica 38 països industrialitzats que han de reduir un 5% d’emissions de gasos hivernacle al 2012 respecte a 1990. Aquest protocol va fer que 35 països industrialitzats reduïssin les seves emissions. EE.UU mai el va ratificar.

En aquesta cimera també s’havia de desenvolupar el Fons verd d’adaptació per els països en desenvolupament acordat a la cimera de Cancún de 2010. Aquest fons a d’arribar a 100.000 milions de dòlars el 2020, però de moment només es va garantir una part fins el 2012.

Segons el Panell d’Experts Sobre el Canvi Climàtic de l’ONU, les mesures preses en les conferencies anteriors no evitaran que les temperatures pugin entre 3-3,5 ⁰C a finals de segle (en comptes de 2 ⁰C), respecte a l’època preindustrial. Fins ara l’augment mitjà de temperatures a la Terra des de l’època  preindustrial és de 0,7 ⁰C. L’any 2010 les emissions van créixer un 6% respecte el 2009. També adverteixen que les emissions de gasos hivernacle cada vegada causaran més fenòmens climàtics extrems. El 95% de les morts per desastres relacionats amb el clima tenen lloc als països pobres (sequeres, inundacions, fam i epidèmies).

Actualment els països més emissors de gasos hivernacle són Xina amb el 24% i EUA amb el 18%, del total d’emissions. L’Índia és el tercer país emissor. La UE emet el 12%. Però en quan a emissions per persona i any els EUA emeten 19,6t de CO₂, el Regne Unit 8,4t, la Xina 5,8t i l’Índia 1,4t. La mitja mundial és de 4,5t de CO₂ per persona i any.

Durant la cimera els diferents països o blocs de països han mantingut posicions molt diferents:

•  La UE estava disposada a prorrogar Kyoto amb un pla per reduir un 20% les emissions al 2020 respecte 1990. Va demanar que les altres nacions industrialitzades donessin suport a un pla el 2015 que permetés un acord jurídicament vinculant el 2020.
• Els països escandinaus, Noruega i Dinamarca, han promès reduir les seves emissions fins a un 40%.
• Els EUA rebutgen reduir més gasos fins que passi 2020, però estarien disposats a signar un acord global si les potències emergents assumeixen les mateixes exigències que les industrialitzades. Respecte el Fons verd pretén que no quedi en mans de les Nacions Unides.
• Japó, Canada i Rússia volien quedar fora de Kyoto pel període 2012-2020 per la manca d’implicació de les potències emergents (Xina, Índia, Brasil, Sud-Àfrica...) i EUA.
• Les potències emergents Xina, Índia, Brasil i Sud-Àfrica només volen fer accions nacionals voluntàries de limitació del ritme de creixement de les seves emissions fins el 2020, però sense control ni verificació internacional. Diuen que no se senten responsables de la situació present i que la seva emissió per habitant és inferior a la de EUA i UE. No volen frenar el seu creixement econòmic i volen que es posi en marxa el Fons Verd.
•  Veneçuela no vol que les nacions en vies de desenvolupament hagin de contribuir a aquest Fons Verd.
•  Aràbia Saudita vol compensacions per les pèrdues que li portarà la reducció de combustibles fòssils i també vol accedir a aquest Fons Verd.

Finalment els únics acords presos, plens de vaguetats, han estat els següents:

• Iniciar una negociació que ha de conduir el 2015 a un acord global per reduir les emissions de gasos hivernacle.
• El pacte implicarà els grans països emissors de CO₂ (inclosos per tant els EUA, la Xina, l’Índia, Sud-àfrica, el Brasil...), exempts d’exigències fins ara. Aquest pacte podrà ser “un protocol, un altre instrument legal o un resultat pactat amb força legal”. I ha d’entrar en vigor “a partir del 2020”.
• El Protocol de Kyoto es renova, però falta per concretar si la pròrroga serà fins al 2017 o el 2020. Només implicarà 34 països rics (Japó, Canadà i Rússia, l’abandonen), que només representen un 15% de les emissions totals.
• Es prorroga el funcionament dels projectes de desenvolupament net (d’estalvi, eficiència energètica i renovables al tercer món) que donen lloc a descomptes d’emissions als països d’origen. S’inclouen els projectes per capturar in situ i enterrar el CO2 de les tèrmiques de carbó. No estan clares les fonts addicionals de finançament del Fons Verd.